"Freud, pasión secreta"

La pel·lícula “Freud, pasión secreta” recull el van ser els inicis de Freud, la seva relació amb Breuer (també metge, creador del mètode catàrtic pel tractament de la histèria i precursor del mètode psicoanalític). Quan Freud, encara era un desconegut, un investigador que començava a estudiar la hipnosis per la possible curació de la neurosis, i com mica en mica va creant la seva teoria psicoanalista i del subconscient. De com al principi no semblava que aquestes hipòtesis fossin ben acceptades per la classe mèdica, però que mica en mica s’anava donant pas a la resta de món i l’aprovació de tothom.

La histèria, la hipnosis i l’associació lliure.

La histèria (del grec hyaterà) significa matriu, ja que antigament s’havia associat aquesta malaltia a la dona.
La histèria, segons es coneix des de l’antiguitat és l’aparició de símptomes objectius importants sense una lesió física que la justifiqui, per exemple, una paràlisis sense cap lesió en nervis ni músculs, una ceguera sense anomalies en els ulls, etc.
En aquests casos, es deia que les malalties orgàniques eren causades a través de conflictes psicològics.

Segons Freud, els símptomes histèrics eren com residus d’experiències emocionals relacionades a circumstàncies que no permetien que l’emoció sigues expressada. Les emocions negatives no eren desfogades per alguna causa, i a més s’afegia el fet que els aconteixements mai venien sols, sinó que succeïen una sèrie de situacions.

La hipnosis és un mètode per accedir directament al subconscient de la persona, i d’aquesta manera s’obté informació del problema o problemes que pugui tenir la persona, i que normalment a nivell conscient es desconeixent. Com a mètode terapèutic era important, ja que, Freud i Breuer la utilitzaven com a base per arribar a l’anàlisi dels continguts inconscients traumàtics.

En el cas de “Anna O”, una jove que mostrava símptomes d’histèria – paràlisis i trastorns en la visió i la parla – primerament va ser tractada per Breure, que va utilitzar la hipnosis, i que més endavant va ser Freud qui va seguir els seus passos i va posar en pràctica aquest mètode, fins que es donà compte que aquest estat no era necessari i fins i tot diferia del normal, així doncs, va començar a utilitzar la conversa.

Segons Freud, la ment es basava en considerar-la com una xarxa de neurones que transmetien i acumulaven càrregues elèctriques. Els estímuls exteriors- una mirada, una veu, un contacte físic- produïen un impacte i una càrrega determinada d’energia. Aquesta energia- segons els principis de la termodinàmica- havia de mantenir-se en un llindar baix. Això implicava que el cervell necessitava fer circular i descarregar aquestes ones elèctriques. L’acumulació d’un excés d’energia en alguna part del cervell, podria portar al desenvolupament d’una malaltia mental, com el cas de la histèria. La catarsi era un mètode terapèutic que consistia a intentar alliberar aquest excés d’energia acumulat fent que el pacient recordés l’esdeveniment que li havia produït aquesta tensió mental que no havia trobat circuits normals per descarregar-se i havia quedat en forma de record no conscient- cúmul d’energia- en el cervell. Se suposava que si alliberaves aquest excés, el cervell tornava als nivells energètics normals i la malaltia mental es curava

Així que el pas següent, desprès de la hipnosis, va ser la utilització de l’associació lliure amb els seus pacients, i així doncs va començar a abandonar el recurs anterior. Aquesta associació s’evocaven tots els records traumàtics. “La teoria de l’abreació” es definia, segons Freud, com l’alleujament dels símptomes psicològics mitjançant una experiència emocional catàrtica. O sigui, la descàrrega d’emocions i afectes lligats a records, generalment d’experiències doloroses infantils que han sigut reprimides, i que més tard al reviure les situacions originàries amb la paraula i altres expressions conductuals o gestuals adequades, s’allibera de la tensió afectiva lligada a aquestes representacions.

Al final, Freud va concloure que els resultats en els seus pacients no eren definitius o permanents, així que va abandonar la tècnica catàrtica per començar a desenvolupar formalment la psicoanàlisis.

Conclusions:

M’ha agradat sobretot, no la pel·lícula en si, sinó el poder veure exemplificat allò que se’ns explica a classe. De vegades se’ns intenta explicar conceptes, però no sempre és fàcil entendre’ls, i gràcies a imatges o exemples en un vídeo o pel·lícula en aquest cas, fa que sigui com més accessible i entenedores.

De Freud, sobretot em cridava l’atenció la hipnosis, i és per això que he volgut introduir-me una mica més i buscar informació. M’ha sobtat la manera com entenien llavors la ment i les malalties de caire psicològic i com ells eren capaços d'introduïr-se al subconscient i que a través de la hipnosis poguessin arribar al fons del trauma i d’aquesta manera curar la malaltia orgànica.

Són maneres, que avui dia ens poden semblar fora de lloc. Actualment, i en la nostra cultura si un metge ens digués que ens curarà la nostre malaltia adormint-nos i fent-nos preguntes segurament ens riuríem d’ell. Però, no obstant, per altre banda, tampoc ens ha de semblar tant irreal, Freud ja utilitzava la paraula i la conversa per la curació, i en el fons, seria semblant al que nosaltres actualment anomenem la Psicoteràpia.

Mecanismes de defensa

Introducció:

Freud és una de les figures és una de les figures importants de la cultura contemporània i va ser el creador de la Psicoanàlisis, teoria de la qual s’han desenvolupat posteriorment varies escoles de Psicologia. Ha sigut una doctrina que va despertar moltes respostes, siguessin positives o negatives, el que està clar es que va ser tota una revolució per la Psicologia i el pensament del moment.
El psicoanàlisis la podem desglossar en tres mètodes o objectius, tractarà sobre la investigació, basat en els mètodes d’associació i interpretació de lo inconscient (paraules, somnis, actes, etc), el tractament de les malalties (trastorns neuròtics), i és un conjunt de teories de la psicologia i psicopatologia.

Les teories... (o tòpiques):

1. El Conscient/ Pre-conscient / Insconscient
Els continguts que té el conscient són aquells immediats, responen a lleis de la lògica i que estan besants en el principi de realitat, és el sistema que ens fa relacionar-nos de forma directe amb el món exterior a través de tot el que percebem. L’inconscient no serà afectat per les lleis de la lògica ni categories com el temps o l’espai. Estan regits pel principis de plaer, estarà constituït per impulsos instintius, siguin fantasies, idees o desitjos. I entre aquests dos trobarem el pre-conscient, aquell que els separarà, estarà format per sentiments, pensaments, idees, etc que no estan presents en la consciència però que podran aparèixer en qualsevol moment

Els somnis, per aquesta via és com explica Freud com es podrà arribar a l’insconscient.

2. Estructura de la psique:
• L’allò (Id): és una entitat innata, correspon a l’inconscient, i és un es dipositen els instints i satisfarà els desitjos de manera immediata, es regeix pel principi de paler.
• El jo (Ego): s’identificarà amb el conscient i representa la realitat, la raó i el sentit comú, principi de realitat. Es buscarà el plaer (Id) i les limitacions que dóna la realitat, tot i que no sempre es podran satisfer els desitjos al moment.
• El super jo (superego): podríem definir-ho com la “veu de la consciència”, està dins d’una dimensió social, té en compte els altres. Inclou elements del conscient i inconscient. Es considerarà el que està bé del que no.

3. La libido
O altrament dit l’energia vital o energia sexual, o bé el terme d’impuls (que tendeix a la conseqüència d’un fi). Són impulsos aquelles forces que són derivades de les tensions somàtiques de l’èsser, les necessitats del Id, o sigui, es situaran en aquest ni vell. I serà un impuls que sorgirà d’una excitació corporal (estat de tensió) i que la seva finalitat serà precisament suprimir aquesta tensió.

4. Desenvolupament psicosexual
És un concepte que servirà per definir la evolució i el desenvolupament de la personalitat. Segons Freud, entendrà la sexualitat en un sentit més ampli, que inclourà a part de la sexualitat en la madura, també en el nen. Basat en unes etapes, i que aquestes etapes s’hauran d’anar superant, ja que serviran perquè aquelles persones es desenvolupin la seva personalitat adulta.
- Fase oral (de 0 a 2 anys): basat en la boca (llengua, llavis, etc) i sobretot centrat en la succió (per alimentar-se, etc.).
- Fase anal ( de 2 a 3 anys): plaer que produeix lo relacionat amb l’anus: Evacuació, i el poder de controlar els esfínters.
- Fase fàl•lica (de 3 a 6 anys): es descobreixen els genitals, interès pels genitals, la diferència entre genitals femenins i masculins. El complexe d’edip (la concentració del nen sobre la seva mare, i a la vegada por/gelós del pare. A la nena li passarà el mateix, es denominarà complex d’electre.)
- Fase de latència (de 6 a 12 anys): S’aturaran temporalment els impulsos sexuals.
- Fase genital (de 12 anys en endavant...): Si s’arriba a aquesta fase sense cap fixació en les anteriors, es podrà tenir una vida sexual plena, i l’impuls sexual, que abans era autoeròtic, d’ara endavant buscarà satisfer a partir d’una interacció amb l’altre.



Pràctica:

Mecanismes de defensa:
Són defenses desenvolupades per l’ego (el jo) i que serviran per reduir l’ansietat o bé prevenir el seu sorgiment.
La pràctica que se’ns va proposar era a partir de la sublimació, els 7 pecats capitals trobar-hi un exemple de situació destructiva i una de constructiva.

Ira:
- Violència física amb algú altre
- Fer exercici, practicar boxe.

Luxuria:
- Ninfòman, addicció al sexe.
- Bona relació amb la teva parella.

Gula:
- Menjar tot el que es vulgui sense moderació, acabant amb un sobrepès, perjudicant per a la salut.
- Ser un bon cuiner.

Peresa:
- No estudiar, per tant no poder passar de curs.
- Poder inhibir altres pecats, estar més tranquil i relaxat.

Supèrbia:
- No acceptar crítiques, per tant no poder millorar en la feina o un treball.
- Seguretat en un mateix, una alta autoestima (autoconeixement de les coses que fas bé).

Enveja:
- Arribar a fer mal o perjudicar a un altre persona per enveja.
- Utilitzar-la per una automotivació i fer les coses millors, autosuperació.

Avarícia:
- El joc, ludopatia, arribar a perdre tots els diners.
- Ser ambiciós, poder arriscar-te en alguna cosa i poder aconseguir coses bones.


Conclusió:
La sublimació és un dels mecanismes per la descàrrega de la tensió, sobretot com un mitjà per arribar a la màxima satisfacció, i com una substitució de caire imaginativa a dos tendències dels nostres instints: la sexualitat i agressivitat. O sigui, un procés en el qual hi ha una desviació cap a un nou fi, com per exemple segons Freud, lo artístic o lo intel•lectual.
És curiós, com la nostre ment, segurament sense nosaltres ser conscients és capaç de fer aquesta mena de gir i transgirar el sentiment que tenim sublimant-lo a altres.
Suposo que tots, en un o altre moment hem expressat d’alguna manera un mecanisme, a tots en algun moment ens han fet mal, ens ha deixat la parella, hem tingut un problema amb algú altre, ens hem sentit gelosos, etc. I com ja he esmentant, si som capaços de substituir el sentiment cap a alguna cosa bona és perfecte, però què passa si no som capaços de portar-lo a un bon fi, podem acabar fent mal a altres o fins i tot a nosaltres?