DESENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

Una fòbia és tipus de por constant, exagerada, irracional, intensia i específica a algun objecte o una situació concreta. Això comporta un gran malestar i angoixa a les persones que ho pateixen. Alguns dels símptomes que es poden patir en aquests moments poden anar des de palpitacions, marejos, desmais, tremolors, disnees,… fins a símptomes cognitius com ansietat, por a perdre el control, etc.

La desensibilització sistemàtica és un mètode psicoterapèutic que va ser desenvolupat als anys 50 per Wolpe, i que va utilitza Mary Cover Jones per fer superar els casos de fòbies. Aquest mètode es caracteritza per l’aproximació sucsessiva al subjecte (o sigui combatre la fòbia, pors cròniques i relacions d’ansietat interpersonals). Els seus dos principis fonamentals es basen en que una emoció pot contrarestrar un altre emoció i això fa possible habituar-se a les situacions amenazadores.
Aquest mètode requereix que sigui una tècnica de relaxació progresiva, que es creein una sèrie gradual de situacions que provocaran l’ansietat (tipus jeràrquica) i s’haurà de recòrrer a les situacions graduals relaxant-se i dominant cada pas abans de passar al següent.



Se'ns van presentar dos casos de fòbies que havien agafat dos nens en dos situacions diferents, i la pràctica consistia en escollir una de les dues fòbies i d'alla a partir del mètode de desensibilització sistemàtica intentar inventar 10 passos que seguiriem per intentar curar aquest problema.

Juntament amb les meves companyes Sara Ricart i Lídia March, vam escollir el cas d'un nen que havia vist un cop per la televisió una notícia sobre un autobús ple de gent gran que tenia un accident i on havia ferits, a partir d'aquell dia aquell nen va agafar fòbia a anar amb autobús.

Passos:
1. Donar-li un dibuix d'un autobús perque el pinti.
2. Passar-li dibuixos animats amb escenes d'autobusos on surten nens a dins que canten, riuren, etc.
3. Donar-li algun joc, tipus trencaclosques amb fotos d'autobusos.
4. Donar-li un autobús tipus teledirigit perque jugui.
5. Anar amb ell a l'escola, a la parada de l'autobús i veure com baixen els nens ben tranquils.
6. Pujar dins d'un autobús i que vegi com és per dins.
7. Pujar a l'autobús juntament amb el conductor perquè li ensenyi una mica els comandaments, botonts, el volant, li deixi jugar una mica, etc.
8. Fer-lo pujar a ell i alguns amics seus amb l'autobús parat, i fer-lis algun joc a tots allà dins.
9. Fer-lo pujar també a ell i amics, però aquesta vegada a fer un petit recorregut pel poble mentres ells veien una película.
10. Pujar a l'autobús en marxa.



Al principi ens va costar molt, ja que ens semblava que 10 passos eren molts i que no se'ns en sabriem trobar-los tots, però mica en mica ens van anar sorgint idees i les vam anar podent desenvolupar. El que vaig trobar que escrit en un paper les coses semblen molt fàcils de portar-les a terme, però que segurament en el moment de dur-les a la pràctica i de posar-te davant del problema ha de ser molt difícil. Pot ser que tinguis els punts fets i en algun moment falli un i no funcioni, això ja t’ha de fer canviar el camí i plantejar altres punts i d’aquí seguir. Treballar amb aquests tipus de situacions és complex i suposo que no sempre s’obtindrà uns resultats excelents o si més no els volguts.

INTROSPECCIÓ

Podem dir que la introspecció consisteix en l’anàlsis de la consciència individual per tal d’esbrinar els nostres pròpis estats mentals.

L’activitat d’aquell dia va consistir en això.
Haviem de tancar els ulls i observar des de fora la nostra pròpia ment. Crec que en general cap de nosaltres acabava d'entendre el que realment haviem d'observar, o almenys això és el que vaig percerbre en els meus companys. Alguns vam preguntar i desprès d’algunes aclaracions del professor, finalment ho vam fer.
Vam tancar els ulls i durant 10 minuts ens vam autobservar els nostres pensaments.

En un principi podia sentir com en els meus pensaments deien "i ara què?" però aquesta pregunta va durar poc. De seguida em van començar a venir imatges, sobretot d’allò que havia passat el dia anterior i que que certament em preocupava una mica, i a la vegada se'm van començar a mostrar imatges d'ell, i em vaig començar a imaginar com seria aquell esperat viatge pel pont. D'ell i del viatge, vaig passar a pensar en dos o tres coses més que m'havien passat durant aquella setmana. Els pensaments, imatges, inclús prediccions o suposicions se m'anaven encreuant, i petites coses m’anaven i venien.


Les conclusions que vaig arribar desprès de la pràctica van ser que crec que ens dediquem massa poc temps per a nosaltres mateixos. Considero que mantenir la ment en blanc és quasi bé impossible. Quasi bé sempre, o jo diria sempre, tenim alguna cosa en la que pensar, sempre tenim alguna preocupació o algun record que ens agrada pensar, sempre tenim aquella imatge divertida que ens fa riure sols, o bé aquella situació dura i díficil que ens va marcar.
Em vaig donar compte que ens poden passar multitutds de pensaments en poc temps, i que hauriem de dedicar-nos almenys uns minuts a nosaltres mateixos durant el dia, ja que actualment ens movem a un ritme frenètic i ens preocupem molt potser pel que pensen els altres oblidant realment el que pensem nosaltres.