"Freud, pasión secreta"

La pel·lícula “Freud, pasión secreta” recull el van ser els inicis de Freud, la seva relació amb Breuer (també metge, creador del mètode catàrtic pel tractament de la histèria i precursor del mètode psicoanalític). Quan Freud, encara era un desconegut, un investigador que començava a estudiar la hipnosis per la possible curació de la neurosis, i com mica en mica va creant la seva teoria psicoanalista i del subconscient. De com al principi no semblava que aquestes hipòtesis fossin ben acceptades per la classe mèdica, però que mica en mica s’anava donant pas a la resta de món i l’aprovació de tothom.

La histèria, la hipnosis i l’associació lliure.

La histèria (del grec hyaterà) significa matriu, ja que antigament s’havia associat aquesta malaltia a la dona.
La histèria, segons es coneix des de l’antiguitat és l’aparició de símptomes objectius importants sense una lesió física que la justifiqui, per exemple, una paràlisis sense cap lesió en nervis ni músculs, una ceguera sense anomalies en els ulls, etc.
En aquests casos, es deia que les malalties orgàniques eren causades a través de conflictes psicològics.

Segons Freud, els símptomes histèrics eren com residus d’experiències emocionals relacionades a circumstàncies que no permetien que l’emoció sigues expressada. Les emocions negatives no eren desfogades per alguna causa, i a més s’afegia el fet que els aconteixements mai venien sols, sinó que succeïen una sèrie de situacions.

La hipnosis és un mètode per accedir directament al subconscient de la persona, i d’aquesta manera s’obté informació del problema o problemes que pugui tenir la persona, i que normalment a nivell conscient es desconeixent. Com a mètode terapèutic era important, ja que, Freud i Breuer la utilitzaven com a base per arribar a l’anàlisi dels continguts inconscients traumàtics.

En el cas de “Anna O”, una jove que mostrava símptomes d’histèria – paràlisis i trastorns en la visió i la parla – primerament va ser tractada per Breure, que va utilitzar la hipnosis, i que més endavant va ser Freud qui va seguir els seus passos i va posar en pràctica aquest mètode, fins que es donà compte que aquest estat no era necessari i fins i tot diferia del normal, així doncs, va començar a utilitzar la conversa.

Segons Freud, la ment es basava en considerar-la com una xarxa de neurones que transmetien i acumulaven càrregues elèctriques. Els estímuls exteriors- una mirada, una veu, un contacte físic- produïen un impacte i una càrrega determinada d’energia. Aquesta energia- segons els principis de la termodinàmica- havia de mantenir-se en un llindar baix. Això implicava que el cervell necessitava fer circular i descarregar aquestes ones elèctriques. L’acumulació d’un excés d’energia en alguna part del cervell, podria portar al desenvolupament d’una malaltia mental, com el cas de la histèria. La catarsi era un mètode terapèutic que consistia a intentar alliberar aquest excés d’energia acumulat fent que el pacient recordés l’esdeveniment que li havia produït aquesta tensió mental que no havia trobat circuits normals per descarregar-se i havia quedat en forma de record no conscient- cúmul d’energia- en el cervell. Se suposava que si alliberaves aquest excés, el cervell tornava als nivells energètics normals i la malaltia mental es curava

Així que el pas següent, desprès de la hipnosis, va ser la utilització de l’associació lliure amb els seus pacients, i així doncs va començar a abandonar el recurs anterior. Aquesta associació s’evocaven tots els records traumàtics. “La teoria de l’abreació” es definia, segons Freud, com l’alleujament dels símptomes psicològics mitjançant una experiència emocional catàrtica. O sigui, la descàrrega d’emocions i afectes lligats a records, generalment d’experiències doloroses infantils que han sigut reprimides, i que més tard al reviure les situacions originàries amb la paraula i altres expressions conductuals o gestuals adequades, s’allibera de la tensió afectiva lligada a aquestes representacions.

Al final, Freud va concloure que els resultats en els seus pacients no eren definitius o permanents, així que va abandonar la tècnica catàrtica per començar a desenvolupar formalment la psicoanàlisis.

Conclusions:

M’ha agradat sobretot, no la pel·lícula en si, sinó el poder veure exemplificat allò que se’ns explica a classe. De vegades se’ns intenta explicar conceptes, però no sempre és fàcil entendre’ls, i gràcies a imatges o exemples en un vídeo o pel·lícula en aquest cas, fa que sigui com més accessible i entenedores.

De Freud, sobretot em cridava l’atenció la hipnosis, i és per això que he volgut introduir-me una mica més i buscar informació. M’ha sobtat la manera com entenien llavors la ment i les malalties de caire psicològic i com ells eren capaços d'introduïr-se al subconscient i que a través de la hipnosis poguessin arribar al fons del trauma i d’aquesta manera curar la malaltia orgànica.

Són maneres, que avui dia ens poden semblar fora de lloc. Actualment, i en la nostra cultura si un metge ens digués que ens curarà la nostre malaltia adormint-nos i fent-nos preguntes segurament ens riuríem d’ell. Però, no obstant, per altre banda, tampoc ens ha de semblar tant irreal, Freud ja utilitzava la paraula i la conversa per la curació, i en el fons, seria semblant al que nosaltres actualment anomenem la Psicoteràpia.

Mecanismes de defensa

Introducció:

Freud és una de les figures és una de les figures importants de la cultura contemporània i va ser el creador de la Psicoanàlisis, teoria de la qual s’han desenvolupat posteriorment varies escoles de Psicologia. Ha sigut una doctrina que va despertar moltes respostes, siguessin positives o negatives, el que està clar es que va ser tota una revolució per la Psicologia i el pensament del moment.
El psicoanàlisis la podem desglossar en tres mètodes o objectius, tractarà sobre la investigació, basat en els mètodes d’associació i interpretació de lo inconscient (paraules, somnis, actes, etc), el tractament de les malalties (trastorns neuròtics), i és un conjunt de teories de la psicologia i psicopatologia.

Les teories... (o tòpiques):

1. El Conscient/ Pre-conscient / Insconscient
Els continguts que té el conscient són aquells immediats, responen a lleis de la lògica i que estan besants en el principi de realitat, és el sistema que ens fa relacionar-nos de forma directe amb el món exterior a través de tot el que percebem. L’inconscient no serà afectat per les lleis de la lògica ni categories com el temps o l’espai. Estan regits pel principis de plaer, estarà constituït per impulsos instintius, siguin fantasies, idees o desitjos. I entre aquests dos trobarem el pre-conscient, aquell que els separarà, estarà format per sentiments, pensaments, idees, etc que no estan presents en la consciència però que podran aparèixer en qualsevol moment

Els somnis, per aquesta via és com explica Freud com es podrà arribar a l’insconscient.

2. Estructura de la psique:
• L’allò (Id): és una entitat innata, correspon a l’inconscient, i és un es dipositen els instints i satisfarà els desitjos de manera immediata, es regeix pel principi de paler.
• El jo (Ego): s’identificarà amb el conscient i representa la realitat, la raó i el sentit comú, principi de realitat. Es buscarà el plaer (Id) i les limitacions que dóna la realitat, tot i que no sempre es podran satisfer els desitjos al moment.
• El super jo (superego): podríem definir-ho com la “veu de la consciència”, està dins d’una dimensió social, té en compte els altres. Inclou elements del conscient i inconscient. Es considerarà el que està bé del que no.

3. La libido
O altrament dit l’energia vital o energia sexual, o bé el terme d’impuls (que tendeix a la conseqüència d’un fi). Són impulsos aquelles forces que són derivades de les tensions somàtiques de l’èsser, les necessitats del Id, o sigui, es situaran en aquest ni vell. I serà un impuls que sorgirà d’una excitació corporal (estat de tensió) i que la seva finalitat serà precisament suprimir aquesta tensió.

4. Desenvolupament psicosexual
És un concepte que servirà per definir la evolució i el desenvolupament de la personalitat. Segons Freud, entendrà la sexualitat en un sentit més ampli, que inclourà a part de la sexualitat en la madura, també en el nen. Basat en unes etapes, i que aquestes etapes s’hauran d’anar superant, ja que serviran perquè aquelles persones es desenvolupin la seva personalitat adulta.
- Fase oral (de 0 a 2 anys): basat en la boca (llengua, llavis, etc) i sobretot centrat en la succió (per alimentar-se, etc.).
- Fase anal ( de 2 a 3 anys): plaer que produeix lo relacionat amb l’anus: Evacuació, i el poder de controlar els esfínters.
- Fase fàl•lica (de 3 a 6 anys): es descobreixen els genitals, interès pels genitals, la diferència entre genitals femenins i masculins. El complexe d’edip (la concentració del nen sobre la seva mare, i a la vegada por/gelós del pare. A la nena li passarà el mateix, es denominarà complex d’electre.)
- Fase de latència (de 6 a 12 anys): S’aturaran temporalment els impulsos sexuals.
- Fase genital (de 12 anys en endavant...): Si s’arriba a aquesta fase sense cap fixació en les anteriors, es podrà tenir una vida sexual plena, i l’impuls sexual, que abans era autoeròtic, d’ara endavant buscarà satisfer a partir d’una interacció amb l’altre.



Pràctica:

Mecanismes de defensa:
Són defenses desenvolupades per l’ego (el jo) i que serviran per reduir l’ansietat o bé prevenir el seu sorgiment.
La pràctica que se’ns va proposar era a partir de la sublimació, els 7 pecats capitals trobar-hi un exemple de situació destructiva i una de constructiva.

Ira:
- Violència física amb algú altre
- Fer exercici, practicar boxe.

Luxuria:
- Ninfòman, addicció al sexe.
- Bona relació amb la teva parella.

Gula:
- Menjar tot el que es vulgui sense moderació, acabant amb un sobrepès, perjudicant per a la salut.
- Ser un bon cuiner.

Peresa:
- No estudiar, per tant no poder passar de curs.
- Poder inhibir altres pecats, estar més tranquil i relaxat.

Supèrbia:
- No acceptar crítiques, per tant no poder millorar en la feina o un treball.
- Seguretat en un mateix, una alta autoestima (autoconeixement de les coses que fas bé).

Enveja:
- Arribar a fer mal o perjudicar a un altre persona per enveja.
- Utilitzar-la per una automotivació i fer les coses millors, autosuperació.

Avarícia:
- El joc, ludopatia, arribar a perdre tots els diners.
- Ser ambiciós, poder arriscar-te en alguna cosa i poder aconseguir coses bones.


Conclusió:
La sublimació és un dels mecanismes per la descàrrega de la tensió, sobretot com un mitjà per arribar a la màxima satisfacció, i com una substitució de caire imaginativa a dos tendències dels nostres instints: la sexualitat i agressivitat. O sigui, un procés en el qual hi ha una desviació cap a un nou fi, com per exemple segons Freud, lo artístic o lo intel•lectual.
És curiós, com la nostre ment, segurament sense nosaltres ser conscients és capaç de fer aquesta mena de gir i transgirar el sentiment que tenim sublimant-lo a altres.
Suposo que tots, en un o altre moment hem expressat d’alguna manera un mecanisme, a tots en algun moment ens han fet mal, ens ha deixat la parella, hem tingut un problema amb algú altre, ens hem sentit gelosos, etc. I com ja he esmentant, si som capaços de substituir el sentiment cap a alguna cosa bona és perfecte, però què passa si no som capaços de portar-lo a un bon fi, podem acabar fent mal a altres o fins i tot a nosaltres?

DISTORSIONS COGNITIVES

Introducció:
El cognitivisme o psicologia cognitivista és aquella que s’encarregarà de l’estudi dels processos mentals, o sigui, els que estan implicats amb el coneixement. Té com objecte l’estudi de processos de pensament, elaboració d’informació d’idees, de percepció, de memòria i del raonament lògic. Això va suposar un canvi, ja que aquí es reivindica la ment com objecte de la psicologia, a diferència per exemple de Wundt.

En el cognitivisme s’estudiarà més enllà de la conducta observable i anirà fins els pensaments de les persones, a partir d’ara la persona podrà decidir quin tipus de resposta pot donar desprès de l’estímul (amb Skinner per exemple, l’esquema era un condicionament operat, Estímul-Resposta - Conseqüència). El nou esquema incorpora la paraula “organisme” i per tant quedarà organitzat: Estímul- Organisme – Resposta – Conseqüència.

En aquesta pràctica ens vam dedicar a les distorsions cognitives, errors equivocats en el processament o percepció de la informació, i que generen múltiples conseqüència negatives: alteracions emocionals, conflictes amb les relacions amb als altres, conflictes o simplement la manera de veure les coses donant lloc a una visió simplista i negativa.
La primera enumeració va ser donada per Albert Ellis i més endavant va ser ampliada per Aaron T. Beck.


Pràctica:

L’exercici que vam haver de fer era donar dos exemples de les 12 distorsions que ens havia donat el professor, aquesta pràctica la vaig realitzar juntament amb l’Hector Valenzuela i la Lídia March.

1.Generalització excessiva :

• Pateixo un accident de cotxe: “No agafaré mai més el cotxe”.
• M’he cremat cuinant: “Ja no vull tornar a cuinar mai més”.

2. Abstracció selectiva:

• En un concert on estic cantant he fet un petit gall, tot i que tot el concert ha sortit perfecte: “Mai més podré sortir a cantar en un escenari”
• En una exposició d’un treball de classe m’he equivocat en un concepte: “Tota la exposició ha sortit fatal”.

3. Polarització o pensament:

• Una amiga m’ha mentit una vegada: “Ets una mentidera”.
• Ell meu cosí va arribar tard una tarda que havíem quedat: “Sempre arribes tard”.

4. Desqualificació d’allò positiu:

• M’han tocat 10 milions d’euros jugant a la loteria: “Em podrien haver tocat més diners!”
• Em regalen una flor: “Em podrien haver regalat un ram sencer...”

5. Lectura del pensament:

• El professor té pinta de ser exigent: “Segur que posarà un examen molt difícil.”
• Aquell em mira malament: “Segur que pensa que sóc lletja”.

6. Endevinar el futur:

• El meu amic està enfadat: “Segur que no em truca per sortir aquesta nit”.
• El meu gos s’ha escapat de casa: “Segur que l’han atropellat”.

7. Magnificació i minimització:

• Tinc el millor xicot que es podria tenir però un dia em fa el salt: “Ell és una molt mala persona”.
• Estic esperant el dia del meu aniversari, farem una gran festa que serà fantàstica, arriba el dia... : “Aquesta festa va ser molt avorrida i estava molt mal organitzada”.

8. Raonament emocional:

• Estic trist i vaig pel carrer: “Tothom em mira malament”.
• Em sento decepcionada,: “Tothom i el món en general és dolent amb mi”.

9. Etiquetar erròniament:

• Un amic de classe em treu la cadira quan m’anava a seure. Li dic a la meva amiga molt enfadada: “Aquest nen és tonto”.
• Aquell noi balla amb dos nois a la vegada: “És una fresca”.

10. Autoinculpació:

• El meu fill ha fet una destroça: “És culpa meva, per no haver-lo educat prou bé”.
• El meu fill ha caigut amb moto: “És culpa meva per haver-li comprat la moto!”.

11. Persnonalització:

• Em toca fer una presentació d’una exposició oral i ho he fet molt bé: “Qué bé ho he fet, és ben bé que no sé que farien sense mi...”
• El meu amic s’ha trencat el braç quan jugàvem a futbol: “Ha estat culpa seva per no passar la pilota abans.

12. Imperatiu categòric:

• Sempre he tret les millors notes, he sigut la millor de la classe, però el carnet de conduir no l’aprovo: “Em sento molt malament...”.
• He sortit a passejar i m’han robat el bolso: “No hauria d’haver sortit de casa”.

Conclusions:

En general m’han sorprès totes aquestes distorsions i sobretot a mesura que posàvem exemples de cada una d’elles, ja que eren exemples de la vida diària i que segurament a tothom ens ha passat alguna o altre vegada... quan no ens hem autoinculpat d’alguna cosa quan no hi teníem res a veure? O bé hem magnificat un pensament? O simplement hem etiquetat a una persona de “x” quan realment no teníem suficient informació com per fer-ho. Són situacions, maneres de donar respostes de forma negativa en tots els casos, i això pot provocar suposo un problema a la persona, però en quin moment comença a ser un problema de debò? Quina és la línia on pensarem que aquella persona se l'ha de tractar? És curiós, ja que com he dit abans, jo mateixa m’he sentit identificada en algun exemple donat. Però desprès d'una definició del que són les distorsions cognitives en sí, el problema començarà quan això comenci a portar-te a situacions de conflictes, males relacions amb la gent del teu voltant o simplement alteracions pròpies emocionals. I quan aquest problema és detectat, de quina manera es podrà ajudar a aquesta persona? A mi m’ha donat la sensació que aquest tipus de pensaments, en general negativista, serien pensaments d’una persona amb un perfil depressiu, amb baixa autoestima, o similar. I és per això, que qualsevol de nosaltres podem estar exposats en qualsevol moment o situació que poguem estar vivint.

DESENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

Una fòbia és tipus de por constant, exagerada, irracional, intensia i específica a algun objecte o una situació concreta. Això comporta un gran malestar i angoixa a les persones que ho pateixen. Alguns dels símptomes que es poden patir en aquests moments poden anar des de palpitacions, marejos, desmais, tremolors, disnees,… fins a símptomes cognitius com ansietat, por a perdre el control, etc.

La desensibilització sistemàtica és un mètode psicoterapèutic que va ser desenvolupat als anys 50 per Wolpe, i que va utilitza Mary Cover Jones per fer superar els casos de fòbies. Aquest mètode es caracteritza per l’aproximació sucsessiva al subjecte (o sigui combatre la fòbia, pors cròniques i relacions d’ansietat interpersonals). Els seus dos principis fonamentals es basen en que una emoció pot contrarestrar un altre emoció i això fa possible habituar-se a les situacions amenazadores.
Aquest mètode requereix que sigui una tècnica de relaxació progresiva, que es creein una sèrie gradual de situacions que provocaran l’ansietat (tipus jeràrquica) i s’haurà de recòrrer a les situacions graduals relaxant-se i dominant cada pas abans de passar al següent.



Se'ns van presentar dos casos de fòbies que havien agafat dos nens en dos situacions diferents, i la pràctica consistia en escollir una de les dues fòbies i d'alla a partir del mètode de desensibilització sistemàtica intentar inventar 10 passos que seguiriem per intentar curar aquest problema.

Juntament amb les meves companyes Sara Ricart i Lídia March, vam escollir el cas d'un nen que havia vist un cop per la televisió una notícia sobre un autobús ple de gent gran que tenia un accident i on havia ferits, a partir d'aquell dia aquell nen va agafar fòbia a anar amb autobús.

Passos:
1. Donar-li un dibuix d'un autobús perque el pinti.
2. Passar-li dibuixos animats amb escenes d'autobusos on surten nens a dins que canten, riuren, etc.
3. Donar-li algun joc, tipus trencaclosques amb fotos d'autobusos.
4. Donar-li un autobús tipus teledirigit perque jugui.
5. Anar amb ell a l'escola, a la parada de l'autobús i veure com baixen els nens ben tranquils.
6. Pujar dins d'un autobús i que vegi com és per dins.
7. Pujar a l'autobús juntament amb el conductor perquè li ensenyi una mica els comandaments, botonts, el volant, li deixi jugar una mica, etc.
8. Fer-lo pujar a ell i alguns amics seus amb l'autobús parat, i fer-lis algun joc a tots allà dins.
9. Fer-lo pujar també a ell i amics, però aquesta vegada a fer un petit recorregut pel poble mentres ells veien una película.
10. Pujar a l'autobús en marxa.



Al principi ens va costar molt, ja que ens semblava que 10 passos eren molts i que no se'ns en sabriem trobar-los tots, però mica en mica ens van anar sorgint idees i les vam anar podent desenvolupar. El que vaig trobar que escrit en un paper les coses semblen molt fàcils de portar-les a terme, però que segurament en el moment de dur-les a la pràctica i de posar-te davant del problema ha de ser molt difícil. Pot ser que tinguis els punts fets i en algun moment falli un i no funcioni, això ja t’ha de fer canviar el camí i plantejar altres punts i d’aquí seguir. Treballar amb aquests tipus de situacions és complex i suposo que no sempre s’obtindrà uns resultats excelents o si més no els volguts.

INTROSPECCIÓ

Podem dir que la introspecció consisteix en l’anàlsis de la consciència individual per tal d’esbrinar els nostres pròpis estats mentals.

L’activitat d’aquell dia va consistir en això.
Haviem de tancar els ulls i observar des de fora la nostra pròpia ment. Crec que en general cap de nosaltres acabava d'entendre el que realment haviem d'observar, o almenys això és el que vaig percerbre en els meus companys. Alguns vam preguntar i desprès d’algunes aclaracions del professor, finalment ho vam fer.
Vam tancar els ulls i durant 10 minuts ens vam autobservar els nostres pensaments.

En un principi podia sentir com en els meus pensaments deien "i ara què?" però aquesta pregunta va durar poc. De seguida em van començar a venir imatges, sobretot d’allò que havia passat el dia anterior i que que certament em preocupava una mica, i a la vegada se'm van començar a mostrar imatges d'ell, i em vaig començar a imaginar com seria aquell esperat viatge pel pont. D'ell i del viatge, vaig passar a pensar en dos o tres coses més que m'havien passat durant aquella setmana. Els pensaments, imatges, inclús prediccions o suposicions se m'anaven encreuant, i petites coses m’anaven i venien.


Les conclusions que vaig arribar desprès de la pràctica van ser que crec que ens dediquem massa poc temps per a nosaltres mateixos. Considero que mantenir la ment en blanc és quasi bé impossible. Quasi bé sempre, o jo diria sempre, tenim alguna cosa en la que pensar, sempre tenim alguna preocupació o algun record que ens agrada pensar, sempre tenim aquella imatge divertida que ens fa riure sols, o bé aquella situació dura i díficil que ens va marcar.
Em vaig donar compte que ens poden passar multitutds de pensaments en poc temps, i que hauriem de dedicar-nos almenys uns minuts a nosaltres mateixos durant el dia, ja que actualment ens movem a un ritme frenètic i ens preocupem molt potser pel que pensen els altres oblidant realment el que pensem nosaltres.