Mecanismes de defensa

Introducció:

Freud és una de les figures és una de les figures importants de la cultura contemporània i va ser el creador de la Psicoanàlisis, teoria de la qual s’han desenvolupat posteriorment varies escoles de Psicologia. Ha sigut una doctrina que va despertar moltes respostes, siguessin positives o negatives, el que està clar es que va ser tota una revolució per la Psicologia i el pensament del moment.
El psicoanàlisis la podem desglossar en tres mètodes o objectius, tractarà sobre la investigació, basat en els mètodes d’associació i interpretació de lo inconscient (paraules, somnis, actes, etc), el tractament de les malalties (trastorns neuròtics), i és un conjunt de teories de la psicologia i psicopatologia.

Les teories... (o tòpiques):

1. El Conscient/ Pre-conscient / Insconscient
Els continguts que té el conscient són aquells immediats, responen a lleis de la lògica i que estan besants en el principi de realitat, és el sistema que ens fa relacionar-nos de forma directe amb el món exterior a través de tot el que percebem. L’inconscient no serà afectat per les lleis de la lògica ni categories com el temps o l’espai. Estan regits pel principis de plaer, estarà constituït per impulsos instintius, siguin fantasies, idees o desitjos. I entre aquests dos trobarem el pre-conscient, aquell que els separarà, estarà format per sentiments, pensaments, idees, etc que no estan presents en la consciència però que podran aparèixer en qualsevol moment

Els somnis, per aquesta via és com explica Freud com es podrà arribar a l’insconscient.

2. Estructura de la psique:
• L’allò (Id): és una entitat innata, correspon a l’inconscient, i és un es dipositen els instints i satisfarà els desitjos de manera immediata, es regeix pel principi de paler.
• El jo (Ego): s’identificarà amb el conscient i representa la realitat, la raó i el sentit comú, principi de realitat. Es buscarà el plaer (Id) i les limitacions que dóna la realitat, tot i que no sempre es podran satisfer els desitjos al moment.
• El super jo (superego): podríem definir-ho com la “veu de la consciència”, està dins d’una dimensió social, té en compte els altres. Inclou elements del conscient i inconscient. Es considerarà el que està bé del que no.

3. La libido
O altrament dit l’energia vital o energia sexual, o bé el terme d’impuls (que tendeix a la conseqüència d’un fi). Són impulsos aquelles forces que són derivades de les tensions somàtiques de l’èsser, les necessitats del Id, o sigui, es situaran en aquest ni vell. I serà un impuls que sorgirà d’una excitació corporal (estat de tensió) i que la seva finalitat serà precisament suprimir aquesta tensió.

4. Desenvolupament psicosexual
És un concepte que servirà per definir la evolució i el desenvolupament de la personalitat. Segons Freud, entendrà la sexualitat en un sentit més ampli, que inclourà a part de la sexualitat en la madura, també en el nen. Basat en unes etapes, i que aquestes etapes s’hauran d’anar superant, ja que serviran perquè aquelles persones es desenvolupin la seva personalitat adulta.
- Fase oral (de 0 a 2 anys): basat en la boca (llengua, llavis, etc) i sobretot centrat en la succió (per alimentar-se, etc.).
- Fase anal ( de 2 a 3 anys): plaer que produeix lo relacionat amb l’anus: Evacuació, i el poder de controlar els esfínters.
- Fase fàl•lica (de 3 a 6 anys): es descobreixen els genitals, interès pels genitals, la diferència entre genitals femenins i masculins. El complexe d’edip (la concentració del nen sobre la seva mare, i a la vegada por/gelós del pare. A la nena li passarà el mateix, es denominarà complex d’electre.)
- Fase de latència (de 6 a 12 anys): S’aturaran temporalment els impulsos sexuals.
- Fase genital (de 12 anys en endavant...): Si s’arriba a aquesta fase sense cap fixació en les anteriors, es podrà tenir una vida sexual plena, i l’impuls sexual, que abans era autoeròtic, d’ara endavant buscarà satisfer a partir d’una interacció amb l’altre.



Pràctica:

Mecanismes de defensa:
Són defenses desenvolupades per l’ego (el jo) i que serviran per reduir l’ansietat o bé prevenir el seu sorgiment.
La pràctica que se’ns va proposar era a partir de la sublimació, els 7 pecats capitals trobar-hi un exemple de situació destructiva i una de constructiva.

Ira:
- Violència física amb algú altre
- Fer exercici, practicar boxe.

Luxuria:
- Ninfòman, addicció al sexe.
- Bona relació amb la teva parella.

Gula:
- Menjar tot el que es vulgui sense moderació, acabant amb un sobrepès, perjudicant per a la salut.
- Ser un bon cuiner.

Peresa:
- No estudiar, per tant no poder passar de curs.
- Poder inhibir altres pecats, estar més tranquil i relaxat.

Supèrbia:
- No acceptar crítiques, per tant no poder millorar en la feina o un treball.
- Seguretat en un mateix, una alta autoestima (autoconeixement de les coses que fas bé).

Enveja:
- Arribar a fer mal o perjudicar a un altre persona per enveja.
- Utilitzar-la per una automotivació i fer les coses millors, autosuperació.

Avarícia:
- El joc, ludopatia, arribar a perdre tots els diners.
- Ser ambiciós, poder arriscar-te en alguna cosa i poder aconseguir coses bones.


Conclusió:
La sublimació és un dels mecanismes per la descàrrega de la tensió, sobretot com un mitjà per arribar a la màxima satisfacció, i com una substitució de caire imaginativa a dos tendències dels nostres instints: la sexualitat i agressivitat. O sigui, un procés en el qual hi ha una desviació cap a un nou fi, com per exemple segons Freud, lo artístic o lo intel•lectual.
És curiós, com la nostre ment, segurament sense nosaltres ser conscients és capaç de fer aquesta mena de gir i transgirar el sentiment que tenim sublimant-lo a altres.
Suposo que tots, en un o altre moment hem expressat d’alguna manera un mecanisme, a tots en algun moment ens han fet mal, ens ha deixat la parella, hem tingut un problema amb algú altre, ens hem sentit gelosos, etc. I com ja he esmentant, si som capaços de substituir el sentiment cap a alguna cosa bona és perfecte, però què passa si no som capaços de portar-lo a un bon fi, podem acabar fent mal a altres o fins i tot a nosaltres?