"Pensant en els altres"

Introducció:

Carl Rogers, psicòleg humanista, es va dedicar a la psicoterapia i a donar el valor que té la persona, es va donar compte que cada pacient que anava a la consulta portava amb sí mateix una lluita per ser ell mateix, i que el psicoterapeuta en aquest cas és qui ha d'intentar ajudar-lo i ser sensible a l'altre. Va ser qui va desenvolupar la teràpia centrada en la persona, on es centra en la relació entre el terapeuta i client des d’una perspectiva humana, un enfoc que planteja que el pacient és qui sap més sobre si mateix.

Segons Rogers la relació que ha d’oferir el terapeuta envers al seu client està definida per tres condicions:

Empatia: Compendre amb exactitud les vivències de l’altre, arribar a posar-se al lloc de l’altre per entendre’l del tot.
Acceptació incondicional: acceptar a l’altre persona sense condició de cap tipus, tal i com és, sense jutjar.
Autenticitat: Basat en un diàleg sincer i constructiu, on es transmeti coherència i congruència.

Les tres actituds es poden basar en qualsevol relació entre persona-persona, és això el que Rogers intentava transmetre, un canvi i una acceptació constructiva i positiva en la personalitat de cada un, per tal d’afavorir un creixement personal.

Vídeo:

“Pensant en els altres” és un documental que narra les vivències durant un curs sobre una classe d’una escola pública Japonesa, a la ciutat Kanazawa, d’uns vuit mil habitants

El vídeo ens presenta una manera diferent d’educació i aprenentatge basada en el respecte, l’esperança i la força.

El professor, Toshiro Kanamori, és el responsable de que existeixi aquest ambient entre els nens, els hi inculca la empatia, el seu objectiu del curs és fer-los entendre que la clau per ser feliç és aprendre a pensar amb els altres.

Durant el curs els nens escriuen unes cartes, on hi expliquen els seus sentiments, el què pensen sobre alguna qüestió o problema i cada dia alguns nens llegeixen el que han escrit. És una manera de deixar als nens una llibertat per desenvolupar-se ells mateixos.
Durant aquest curs succeeixen varies situacions, com la mort del pare d’una dels alumnes i tots els companys s’hi bolquen, així com també un conflicte amb un dels nens, els altres se’n riuen d’ell i el professor els hi acaba fent assumir la culpa perquè han fet mal a algú altre, aquest és castigat i es veu com tots els altres companys assumeixen part i hi surten en la seva defensa.

El professor el que intenta ensenyar és a que els nens creen un lligam entre ells, a que pensin amb els altres, i d’aquesta manera puguin arribar a la felicitat.

Conclusions:

Em va sorprendre el documental, la manera com s’educaven a aquests nens. Se’ls tractava com persones amb el seu propi pensament, se’ls hi preguntava, se’ls escoltava, fins i tot hi havia moments i converses pròpies de persones d’adultes.

És un mètode diferent, i fins i tot pot semblar utòpic, no sabria dir si funcionaria a arreu del món, actualment i malauradament un exemple de classe que podríem veure en la nostra societat no té res a veure, s’ha perdut el respecte, aquests lligams, la comprensió entre els alumnes i inclús entre alumne-professor.

A més la manera com dur a terme aquesta educació suposaria tot un canvi en el sistema educatiu i fins i tot un canvi a nivell social. S’hauria de començar de cero, la qual cosa és difícil, a més encara que des de petits se’ls hi comences a inculcar tota aquesta sèrie condicions, els adults ja han estat educats i ja tenen les seves pròpies creences i això suposaria un contrast entre uns i altres, potser la clau també seria en intentar canviar els adults...